RECULL D'ARTICLES

La travessia del desert dels catalans.

octubre 2013.

Ferran Accensi i Torres (Membre del Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana)

 

És evident, que el procés sobiranista de Catalunya s’ha allargat molt, massa. Portem més de tres-cents anys demanant uns drets que com a poble tenim i, que un dia vam  perdre injustament per la força de les armes.

Actualment, la dependència de l’estat Espanyol posa en evidència unes  mancances socials, culturals, polítiques i territorials. La intencionada voluntat de l’estat espanyol,  és afeblir Catalunya respecte la resta del territori i utilitzar les eines legislatives per dotar-se d’una aparent raó de ser i de fer, debilitant dia rere dia el nostre poble.

La maquinària estatal hauria d’estar al servei de tothom, i no al servei d’uns dirigents, clarament  malintencionats. Aquest menystenir  constant  provoca un malestar entre les catalanes i catalans, que no entenem les reiterades i injustes accions en contra nostra. Tot això dificulta la convivència, deixant com a única sortida viable, la independència de Catalunya.

Les constants polítiques d’agressió a Catalunya i la manca de voluntat de diàleg, han  marcat un distanciament i una desafecció, ja que van dirigides cap a un model centralista autoritari, que els diferents governs Espanyols han intentat disfressar amb falses promeses i acords incomplerts. L’incompliment de lleis com l’estatut, excusant-se en un Tribunal Constitucional que interpreta la carta magna segons li convé i d’acord als seus interessos, clarament contraris als nostres, ha evidenciat  la ruptura entre ambdues parts.

És difícil comprendre, quins són els motius que han dut al govern Espanyol a actuar d’aquesta manera, amb una prepotència desmesurada, amb la intenció de no donar  entrada al diàleg democràtic i posant l’opinió de la majoria dels espanyols en contra de Catalunya.

La relació amb l’estat Espanyol, ara per ara, és  irreconciliable, la secessió és un fet.   Amb un clar sentiment d’amistat i relació amb els nostres  veïns, una  Catalunya amiga, amb la seva fortalesa econòmica i plena d’oportunitats, demogràficament i estratègicament molt ben situada dins d’Europa,   pot ajudar a una  Espanya, feble i desorientada tant en la vessant política com en l’econòmica.

Els dirigents dels principals països de la Unió Europea, creuen que la Independència de Catalunya seria beneficiosa  per a Europa, perquè l’estat Espanyol té un mal crònic que s’eternitza. Espanya només creix a cops de bombolla i això no interessa a Europa.

La travessia serà dura, no ho tindrem fàcil, ens ho posaran difícil, però és possible.

Les catalanes i catalans somiem amb un país lliure, integrador, sense opressors, on les persones visquem en  llibertat, dignitat, prosperitat i igualtat d’oportunitats.

Catalunya és un país que ocupa un espai  petit, on les persones el fem molt gran.       

 

TERCERA VIA

octubre 2013
 Cèlia Argilés i Andrés. (membre de l'Assemblea nacional Catalana Lleida-Segriá)

Després de l’èxit aclaparador de la via catalana, el passat 11 de setembre, en que Catalunya va evidenciar davant del món sencer de manera clara i rotunda quin és el seu anhel, s’aixequen  veus que parlen de la possibilitat de poder escollir una tercera via.

 Els membres de l’assemblea nacional catalana tenim clara quina és la nostra via, i també tenim present, que en cas que ens deixin fer la consulta, aquesta ha de ser en base a una pregunta clara i inequívoca, que no doni lloc a confusions, i només amb dues respostes possibles : si o no.

L’esmentada tercera via no té encaix, no té cabuda a Catalunya, o decidim continuar dins l’Estat espanyol, o marxem d’Espanya i constituïm Estat Propi. Cap altra variant no és possible. Una tercera via pensada per a convertir Espanya en un estat federal, implicaria poder atorgar a Catalunya el seu reconeixement com a nació i aquí topen de nou amb l’estat espanyol.

El que més xoca però, es que aquesta tercera via, sigui proposada per partits polítics catalans i no sigui una eina que proposi l’Estat espanyol per intentar un acostament. És més, el president del govern espanyol ha manifestat públicament que no sap en què consisteix aquesta tercera via.

Madrid, mai ha tingut cap interès en arranjar el problema territorial, la seva màxima consisteix en ofegar Catalunya des de tots els nivells: polític, econòmic, social, i cultural. I ho fan pregonant diàleg, però sense escoltar, pregonant democràcia, però sense deixar-nos  votar, s’evidencia d’aquesta manera que no és creïble cap proposta de negociació amb l’Estat Espanyol .

Tot plegat, aquesta anomenada tercera via,  a mi em sembla més aviat una cortina de fum, darrera la qual s’amaga la inoperància d’alguns dels  que ens governen, i un intent d’evadir una realitat nacional.

 

 

Vicent Partal

11.01.2013

Una declaració que obliga

La declaració de sobirania que prepara el Parlament de Catalunya és un pas necessari. El parlament no farà pas, com algunes altres vegades, una declaració general de principis a què Catalunya no renuncia, sinó que afirmarà davant el món que Catalunya esdevé des d'aquell moment un 'subjecte polític i jurídic sobirà'. I això té una gran transcendència, perquè és tant com afirmar que Catalunya es considera a ella mateixa, des del moment que s'aprove la declaració, un subjecte de dret internacional. I cal entendre que s'obliga, per tant, a treballar perquè això mateix li siga reconegut des de les instàncies internacionals. D'ací ve la transcendència del vot.

La independència és una qüestió política, més que no jurídica. Això ho sabem tots. Però val més fer les passes ben fetes. I proclamar al món que Catalunya no reconeix cap sobirania per damunt de la del seu poble és un bon primer pas. Sobretot perquè ho fa un parlament legítim, que ho votarà amb una majoria notable. I ho fa iniciant explícitament un procés que ha de menar a la independència bé per la via del referèndum, bé per la via de la proclamació unilateral. La declaració ha de ser un missatge a la comunitat internacional i caldrà que el govern, els partits i la societat civil la presentem com a tal. No és cap acte de política interna, sinó el primer acte de caràcter internacional del nostre parlament.
Per això val la pena de recordar que la majoria de les independències recents d’Europa anaren precedides d'una declaració semblant. Estònia va fer una declaració de sobirania el novembre del 1988, tres anys abans de la independència. Eslovènia la va votar en referèndum el desembre del 1990, mig any abans de la independència. Eslovàquia va fer una declaració de sobirania el 17 de juliol del 1992, també mig any abans de la independència. I va haver-hi declaracions semblants a Letònia, Lituània, Ucraïna, Moldàvia, Croàcia, Bòsnia...
La declaració, doncs, té una rellevància major que cal que tots comencem a assumir. Especialment perquè serà el primer pas institucional, oficial, de trencament amb l'estat espanyol. I la primera crida a la comunitat internacional.



CORNUT I PAGAR EL “VEURE “ QUE NO EL BEURE

El dia 11 de setembre, milers i milers de catalans i catalanes (entre 1,5 Milions i 2) ens vam manifestar a Barcelona, sota el clam d’INDEPENDÈNCIA. Aquesta manifestació, va posar en evidència que l’independentisme a Catalunya havia augmentat considerablement, el poble va parlar i va deixar clara la seva voluntat de voler decidir democràticament sobre el seu futur.

Són tantes i tantes les raons que ens impulsen a continuar en aquesta línia, que es fa difícil poder entendre com encara hi ha gent que ho posa en dubte, o està atemorida davant d’una possible independència de Catalunya.
Setmana rera setmana, els catalans i catalanes som atacats, menyspreats, anorreats, no només per la societat civil espanyola, sinó també per la classe política -qui teòricament hauria d’estar la més respectuosa pel lloc que ocupa. Però com ja sabem que el nom no fa la cosa, els polítics espanyols, treballen a marxes forçades i sense adonar-se’n, per que Catalunya esdevingui Estat propi.
No es tracta només d’un clar espoli fiscal, en que dia a dia els diners que generem a Catalunya, marxen i no tornen, cosa que també és important. Es tracta d’una aniquilació de la societat i la cultura catalana, un autèntic genocidi que pretén la desaparició de la societat catalana. Espanya no ens ha volgut mai, més que pels diners, i no acceptarà mai la pluralitat desitjada de convivència pacífica de diferents nacions en un mateix territori. Per això, únicament busca crear enfrontament, divisió, malestar, odis i recels que justifiquin el seu únic propòsit: la recentralització de tot el poder en mans de l’Estat espanyol i la negació de l’estat de les autonomies. I el que és més inversemblant, és que a sobre ens volen fer creure que la culpa és nostra, que nosaltres “catalans i catalanes” som els insolidaris, els separatistes, els que no volem complir les lleis, els que hem estirat més el braç que la màniga (i ara és l’Estat qui ens “dóna” amb interessos els diners per arribar a fi de mes), els que infringim la llibertat d’escolarització que tenen els pares/mares...realment som cornuts i paguem el beure des de fa més de 300 anys.
L’Estat de les autonomies, és el malson dels catalans/es, a ben poca cosa ens ha dut, no ens hi sentim identificats/des  i no cobreixen els nostres anhels com a poble. Va estar la sortida endavant en un moment de transició política que amb el pas dels anys s’ha demostrat insuficient.
Ja n’hi ha prou d’intentar entendre el comportament d’Espanya, ja n’hi ha prou de ser tan condescendents, ha arribat el moment de dir prou a aquest Estat que ens oprimeix, ens extorsiona  i no ens respecta.

El darrer atemptat, és l’esborrany de l'avantprojecte de la nova llei d’educació, que relega el català com a quarta llengua en l'educació. La Constitució Espanyola, a la que podem anomenar la intocable,  (doncs es veu que ha de perdurar pels segles  dels segles), fixa la cooficialitat de les llengües, i diu textualment - i en castellà per evitar que la traducció distorsioni el sentit- : “El castellano es la lengua española oficial del Estado... Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades autónomas de acuerdo con sus Estatutos”.

Per tant, es fa una directa remissió a la regulació que es faci en els Estatuts d’autonomia, i  el mutilat Estatut d’autonomia de Catalunya, un cop passat el ribot del tribunal constitucional,  diu en relació a la llengua :”  La llengua pròpia de Catalunya és el català. Com a tal, el català és la llengua d’ús normal de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament.”

Ara resulta, que poden modificar l’estatut d’autonomia que ha estat refrendat pel poble català amb una llei orgànica aprovada només des de Madrid, i sense que hi puguem dir ni piu. Veieu com quan convé les lleis es modifiquen en un tres i no res?

El ministre d’Educació, Senyor Wert, per posar-hi més salsa a la cosa va respondre a les crítiques a la seva llei educativa, amb un to sarcàstic, dient “soy como un toro bravo me crezco con el castigo”.  No sé a quin càstig es refereix, i de fet m’és igual, ara, sí que  li accepto que es defineixi com un brau i que ara passi a ser ell qui dugui banyes.
Ja veu senyor ministre, tot evoluciona, i ara ens canviem els papers,  segui còmodament per tal de veure com la gent catalana li plantarà la canya, vegi a què condueixen els seus odis i animadversions, el seu poc respecte per la pluralitat i la diversitat, aquesta mala fe, en definitiva, aquest to arrogant que usen què té sens dubte darrera seu, un clar deix franquista.

Senyor Wert en un temps no massa llunyà, vostè serà el “cornut”, ja que s’ha ofert voluntàriament, i pagarà el “veure” -com Catalunya esdevé Estat Propi-, que no el “beure” . El beure  ja el pagarem els catalans/es que hi tenim la mà trencada. Això sí,  serà per brindar pel nostre futur lluny d’aquesta Espanya rància. Ah!  ...però sàpigui, per si vol alçar la copa,  que  el brindis serà amb cava català.

Cèlia

Membre de l’ANC Territorial de Lleida i Segrià